Este articulo fue escrito originalmente en Castellano [ENLACE AQUÍ]
Traducción realizada por: Cris Hadita. ¡Muchas gracias!
Homes del món… Heu patit el telemàrqueting alguna vegada?
Era una pregunta retòrica. Sé perfectament que sí. Milions de vegades. A més és que tenen com una habilitat innata per enxampar-te als moments més inoportuns, oi? Estàs embolicat amb alguna cosa i despenges el telèfon sense mirar i resulta que és un vailet de Vodafone per preguntar-te amb quina companyia de telèfon estàs actualment. El millor és quan ja ets de Vodafone i et preguntes si no tindran una base de dades dels seus propis abonats per poder comprovar aquestes coses abans de tocar el collons. O bé estàs dormint plàcidament i et crida la mossa de Jazztel per fer-te una “proposta comercial“. Li penges de males maneres, clar… però (en part) perquè t’ha irritat que et fotin la migdiada per oferir-te quelcom que no t’interessa. No obstant això acorda’t d’aquella vegada que et vas tirar (ben a gust i sense exagerar) 15 minuts parlant amb una noia de Movistar; estaves -perquè negar-ho?- una mica avorrit, així que vas decidir prendre-t’ho amb humor i repeties «ho sento, no m’interessa» i «comprenc, però estic content amb la meva companyia i la meva tarifa actual», amb la curiositat de comprovar quant trigava a rendir-se. Això sí, al final una vegada et van convèncer; portaves un temps amb la idea de canviar de mòbil i, quan van començar a donar-te la xapa i et van oferir aquell Samsung que t’agradava (i tenien en promoció), no vas veure la manera de negar-te. Tu volies comparar preus en diverses botigues i comprar-ho lliure, però és que t’ho van posar en safata i, total, “només” vas haver d’incrementar la teva tarifa de dades al doble de gigues del que gastes normalment i renovar la permanència un altre any i mig. Coses que passen.
Heu patit alguna vegada als captadors?
Sí home; ja saps a què em refereixo: aquestes persones que t’aborden en mig del carrer per convèncer-te que et facis un compte en ING o que col·laboris amb tal o qual ONG que defensa una causa supernoble i superimportant. Estic segur que quan els veus al lluny intentes tocar el dos perquè ja una vegada et vas deixar embolicar pels de Creu Roja i saps perfectament com funcionen: t’enxampen desprevingut i et saluden amb un somriure i tu et pares a parlar per no semblar groller. Els dius que no estàs interessat, però ells comencen a ensenyar-te aquestes fotos de nens desnodrits i a dir-te que et necessiten. No que «necessiten ajuda» (així en general) sinó que «et necessiten». A tu, la teva ajuda. Apel·len a la teva humanitat i clar… t’estoves. Encara no estàs convençut de voler col·laborar (tens les teves pròpies dificultats econòmiques i les teves objeccions per si els diners no arriben on prometen) però entres en un estat d’embolic: No dius que sí… però tampoc que no, perquè això et fa sentir com si els estiguessis donant l’esquena a les pobres criatures. Podries fugir, clar: mirar el rellotge i dir «uy, faig tard, tinc pressa ho sentoadéu» però et quedes aturat, escoltant-los, i ells (que a més solen ser joves i macos, gent agradable i amorosa, activistes apassionats que notes que de debò desitgen ajudar als més desfavorits) et segueixen insistint, desbordant-te amb els seus arguments i desmuntant un a un els que tu utilitzes per eludir-los, fins que et reconeix: «Doncs clar que són els governs i institucions els qui haurien de fer alguna cosa però… donat que no ho fan, anem a deixar que es morin de gana?» I al final piques fix. (I ho saps).
Alguna vegada heu patit als comercials “a porta freda”?
Aposto al fet que alguna vegada has fingit que no hi havia ningú a casa quan has vist per l’espiell als Testimonis de Jehovà i, si ets dels que comet la temeritat d’obrir la porta sense mirar, és molt probable que ja li hagis tancat en els morros al encorbatat de torn alguna vegada, deixant-li amb la paraula en la boca i el maletí penjant. Et comprenc, ja te la van colar els de el Cercle de Lectors i vas dir “mai més”. A més: amb quin dret ve aquest noi a casa teva, sense importar-li el que estiguis fent o enxampar-te en calçotets, per tractar de vendre’t la “moto”? Què se’n vagi a fer punyetes, no? Quan vulguis una “moto” ja aniràs tu mateix al coi concessionari quan et surti dels nassos.
Totes aquestes pràctiques tenen un denominador comú: Són tècniques de màrqueting agressiu. I sabeu per què les empren? Perquè (tristament) funciona.
En aquesta escena de El Año de la Garrapata, s’il·lustra el funcionament d’una sessió de motivació per a comercials:
I ara ve la pregunta clau: Com us heu sentit en aquestes situacions?
Assetjats per la freqüència amb que us criden, aborden o piquen al timbre?
Pressionats per adquirir alguna cosa que no volíeu potser?
Xantatjats emocionalment per fer coses que no desitjàveu fer, o que sí desitjàveu, però no d’aquesta manera.
A disgust amb vosaltres mateixos (per contradictori que sembli) per haver estat capaços de fer prevaler la vostra voluntat fins al final pot ser?
Enganyats o estúpids per haver acabat comprant alguna cosa que no era el que us van prometre o que realment no necessitàveu?
Fastiguejats d’haver de suportar totes aquestes xapes per simple educació o…
Disgustats per haver hagut d’acabar sent uns capgirats o maleducats per acabar amb el setge indiscriminat d’algú que NO admet un NO per resposta?
Molests perquè us van interrompre fent alguna cosa important o simplement perquè no us venia de gust que ningú vingués a donar-vos la llauna potser?
Violentats perquè penseu que ningú està legitimat a envair la intimitat de les vostres llars per vendre-us la seva merda o explicar-vos el seu rotllo?
Incòmodes per la seva mera presència i, fins i tot…
…Indignats per les brutes estratègies que empren, encara quan (en aquesta ocasió) no us hagin enxampat a vosaltres per banda, maybe?
Tot això en diferents moments de la vostra vida? Sí?
Felicitats: Ja sabeu com se senten les dones cada dia de la seva vida!
Cada vegada que una dona surt de festa és exactament com si cada 5 minuts rebés una trucada d’una operadora diferent per posar la puta fibra òptica que, per cert, NO VOL. O bé està gaudint amb les seves amigues de la seva copa i bailotet, i ha d’acabar posant-se capgirada amb un borratxo (i tement una reacció violenta) perquè ja no sap en quin idioma explicar-li que té nuvi i que no li interessa “canviar de companyia”. Per no parlar del típic “tauró” que li posa el peu-en-la-porta, i quan es descura la té acorralada contra una paret explicant-li (amb el seu gran somriure ple de dents) tot el que s’estarà perdent si no contracta la seva “pòlissa”. Sabeu el que és acabar embolicant-vos amb algú que no us agrada només per deixar de sentir-li? Alguna vegada heu experimentat el que és haver de canviar de bar perquè hi ha algú que no deixa de magrejar i entrar-li a qualsevol bestiola vivent i no voleu ser els propers? No? Elles sí. Cada vegada.
Cada vegada que una dona penja una foto sexy en una xarxa social no falten voluntariosos que se li acosten a “fer-li la pilota” i donar-li ‘Likes’ amb la intenció de captar-la per la seva ONG de “donar amor”: Sexe sense Fronteres. Cada vegada que una dona denuncia un cas de micromasclisme i defensa un posicionament feminista, acudeixen a la seva porta un munt de Testimonis del Sant Penis que tracten de fer-li veure quant equivocada està, o que no es pot ser tan radical, o que «no pots estar sempre tan enfadada amb el mateix, amb lo maca que ets quan somrius» i per descomptat, a intentar mostrar-li la “Vertadera Fe“. Per les bones o per les dolentes, perquè és “pel seu propi bé” i el de tots.
Cada vegada que una dona fa qualsevol cosa (quelcom tan mundà i rutinari com sortir al carrer) s’exposa a valoracions no sol·licitades i generalment no desitjades (pots llegir el meu article específicament sobre aquest tema [aquí] ) i, per si tenia poc amb suportar al típic obrer que «se la ficaria a termini fix», recentment han proliferat uns sinistres espècimens que tracten de refregar-se o aconseguir el seu telèfon per a una cita, a plena llum del dia! (Daygame) aprofitant-se que «en el pub sí, però allà no s’ho esperen».
Això és el del rotllo de la Seducció Científica aquesta de la qual es parla tant ara?
Exacte. És possible que hagin sentit parlar d’un xaval, Álvaro Reyes, auto-proclamat guru de la seducció, que s’ha fet d’or a força de donar “tallers” de 300€/dia-i-persona per “aprendre a lligar“. Uns altres escriuen llibres, com Mario Lluna o un tal David del Bass.
Jo he llegit un d’ells i a veure… no tot el que diuen és dolent. Alguns dels consells són les típiques obvietats i missatges buits que també podem trobar en els clàssics pamflets d’autoajuda (una salutació als meus volguts Bucay i Coelho). Alguns consells fins i tot són enriquidors i assertius; com quan recomanen que abans de relacionar-te amb dones necessites tenir alguna cosa que aportar: construir-te una personalitat pròpia, tenir entreteniments i coses que t’apassionin, etc. Però… com dir-ho amablement? Són merda. Això sí, merda de la bona: Milions de galifardeus no poden estar equivocats.
El primer que cal matisar és que (malgrat les ínfules que es donen aquests senyors) no han inventat res, solament han importat a Espanya (amb la seva dosi de vulgaritat corresponent) un fenomen (i controvèrsia) que prové d’Estats Units allà per la dècada dels 90. De la mà del seu precursor, Ross Jeffries, han proliferat un divers grup de predicadors i ensarronaires (entre els quals caldria destacar a Neil Strauss o Erik Von Markovik) que podem veure perfectament representats en la pel·lícula Magnolia, on Tom Cruise (en un paper que li ve que ni pintat) encarna a Frank T.J. Mackie, un d’aquests fantasmes que viu a força de publicar ximpleries pseudo-científiques i donar-se banys de multituds davant auditoris plens de pajilleros fracassats. Just d’aquests que no han vist altres dones nues en la seva vida que les que es cognomenen “.jpg”.
Què se suposa que és?
El seu mètode es basa en la (presumpta) existència de patrons i ressorts biològics de les dones (innats o que se’ns van quedar molt gravats de quan l’era de les cavernes) que els homes poden “explotar” per aconseguir que caiguin irremissiblement en els seus braços, hacking els seus mecanismes de defensa i resistències, i fins i tot la seva pròpia voluntat.
Què és realment?
Fàcil: Consisteix a emprar tàctiques de màrqueting intrusiu amb les dones. Són Manuals del Perfecte Assetjador Masclista. Gens importa com puguis estar fent sentir a la persona que tens davant, ni el dany que puguis causar-li perquè, de fet, tot gira al voltant del nostre penis. Es tracta d’aconseguir el nostre objectiu (CARDAR!) a qualsevol preu i per aconseguir-ho tot (insisteixo, tot) val:
Mentir, manipular, el xantatge emocional, donar pena si creiem que podem despertar la seva compassió o fer-nos els inaccessibles per suscitar el seu interès, inflar l’ego de les que creiem que poden estar a disgust amb el seu cos perquè se sentin afalagades i menyscabar l’autoestima de les que «són maques i ho saben» perquè se sentin vulnerables (i per tant més predisposades) i, per descomptat, els grans clàssics patriarcals d’ahir i sempre: emborratxar, insistir ‘ad nauseam‘, pressionar, pressuposar el consentiment perquè «el no ja ho tens», creure’ns amb dret a sobrepassar els seus límits perquè «millor arriscar-se a una bufetada que no intentar-ho», etc.
El problema és que, a diferència de quan tracten de treure’ns les peles o vendre’ns coses, ja no es tracta només d’una qüestió de falta d’ètica professional. Estem parlant de relacions sexuals, i se’ns oblida que pot haver-hi una fina línia entre intentar que algú es fiqui al llit amb nosaltres i l’assetjament sexual.
De manera que:
«La pregunta que debemos hacernos a la hora de enfrentarnos a un método de seducción no es “¿funciona?” sino “¿realmente quiero ser este tipo de tío?”» (Antiseductor)
Jo no hagués pogut expressar-ho millor.
Bonus track: Vull recomanar-vos aquest interessantíssim i complet article sobre la seducció pseudo-científica (link aquí)
